Escalada via CADE a la Agulla del Centenar

Feia temps que no fèiem una entrada al blog per una via d'escalada, fa mandra i tampoc aportaríem res diferent dels múltiples i boníssims blogs que ressenyen les vies. Però en aquest cas és una obligació, primer perquè la via CADE a la Agulla del Centenar a Montserrat s'ho mereix, tot un viote d'aquells que es queden gravats a la memòria per sempre, segon perquè cal una actualització de l'estat de la via, de totes les ressenyes que vaig trobar, cap fa justícia a l'equipament que vam trobar-nos, falten burils al tram de 7b/Ae i calen 3 xapes recuperables, els tacs de fusta o no hi són o els hi falta el cordino, i també algun pitó sembla que tampoc hi és. En resum, un viote en el que caldrà escalar encara més i, sobre tot equipar molt més.

Primer deixeume que introduciexi una mica de història de la via, que crec que es clau per entendre el perque val la pena fer aquesta via, i patir i gaudir-la per igual.

Les vies CADE són famoses per buscar les línies de febles de les parets, convertint-se en clàssiques de l'escalada d'autoprotecció a Catalunya. La filosofia de les vies CADE era buscar itineraris lògics a través de diedres i fissures, minimitzant l'ús d'assegurances fixes en comparació amb altres tendències de l'època. Respecte a l'equipament, originalment obertes amb claus i material de l'època; avui dia moltes conserven el sabor de l'aventura clàssica encara que algunes reunions hagin estat reforçades.

Fotos extretes del magnífic blog rocacalenta , gràcies per compartir.

els pioners obrint el magnífic cuart llarg

Concretamente el Diedre CADE a la agulla del centenar va ser oberta l’any 1974 per Emili Albir, Joan Badia, Josep Lalueza i Ramon Masats. Importància històrica: Va ser considerada en el seu moment un gran avanç per la seva lògica i estètica, representant un pas important en la crònica de l'escalada dels anys 70 a Catalunya. Estil: Es tracta d'una via clàssica de diedre molt vertical, atlètic i mantinguda, considerada una de les rutes imprescindibles de la cara nord de Montserrat. La via està oberta en un estil impecable, es troba poc equipada.

Quin material caldrà per fer la via? Això com sempre dependrà de cadascú, nosaltres vam portar:

• 21 cintes exprés, les vam fer servir quasi totes al primer llarg, després ja no vam fer servir més de 12 cintes, encara que si equipes molt, potser si, també és cert que a la majoria de friends del segon i cinquè llarg no li vam posar cintes perquè el diedre és prou recte.
• 3 xapes recuperables per primer llarg del tram de 7b/Ae, vam trobar-nos tres burils sense xapa.
• Friends mitjans i grans, nosaltres portàvem repetits el #1,#2,#3 i un del #4, i els vam fer servir tots.
• Portàvem dos estreps i els vam fer servir per al primer llarg, després els vam guardar a la motxilla.
• Vam fer servir cintes llargues per llaçar un parell de tacs de fusta que no tenien el cordino.

Adjunto Wikiloc dels grimpanautes de l'aproximació desde Can Maçana, son uns 45' minuts. Gràcies per compartir.

Primer llarg, 10 + 40 metres, 7b/A1 (6a obligat)

Tenim múltiples opcions per arribar a l'R1. Es pot assegurar directament des del terra o pujar a la R0 que són 10 metres de III, una mica brut i descompost, que no es pot assegurar, així que millor no subestimar-ho. Una tercera opció és pujar directament pel diedre, encara que es veu brut i herbós, visualitzem un cordino vell que enllaça una sabina, més amunt, a uns 20 metres, un parabolt i una tercera assegurança, un parabolt a sota del sostret.

Aquesta és la ressenya que vam fer servir, ull que és de l'any 2009 i moltes de les assegurances que marquen no hi son. Però per resseguir el recorregut és perfecte. Estreta del blog silenciomineral  ,moltes gràcies per compartir ens ha sigut de gran ajuda.

Nosaltres fem com marca la ressenya i pugem fins a l'R0 amb peus de gat i encordats, encara que no assegurats.

Sortim de l'R0 amb tendència a la dreta, amb un primer buril sense xapa que escanyem amb un tascó per ajudar a fer el passet, després es tracta d'anar resseguint els burils, és un 6a que es pot trampejar fent A0. Fins que arribem a la fissura, on trobem un pitó. Aquí, ull de no anar amunt a l'esquerra, és temptador perquè es veu una fila d'assegurances lluents, la nostra via continua amb tendència amunt a la dreta, si busquem veurem uns burils oxidats que marquen el camí. 

Aquí comença el tram de 7b/A1, equipat amb burils on arribem a un sense xapa que enllacem amb una plaqueta recuperable, després un parabolt, i aquí ens trobem la part més dura són dos burils sense xapa, que per arribar són passos bastants llargs i afegit que has de ser capaç de ficar la plaqueta recuperable, no és fàcil, ja que la roca no deixa entrar bé la plaqueta, en aquests passos si és hàbil amb els estreps millor, sinó com jo et tocarà apretar de valent.

Després ja continuem amb tendència a la dreta seguint els buril rovellats fins al diedre. Ara ja sempre seguirem el diedre, per la fissura on no trobem cap assegurança, però que es protegeix superbé amb els friends #2 i #3, pots posar tants com vulguis, no el vam trobar fàcil i apretem de valent per arribar a l'arbre on tenim l'R1. Déu n'hi do, quin llarg he trigat una hora ben bona per poder completar-ho.

Segon llarg, 25 metres, V+

Llarg tot en diedre amb tècnica de oposició amb cames obertes. Les ressenyes diuen que hi ha dues expansions, nosaltres el vam trobar completament net, ara sí, els friends grans entren a caldo.

Tercer llarg, 25 metres, V

El pitjor llarg de la via, sortim rectes amb tendència a l'esquerra a buscar un pitó, i trobem un altre pitó a la mateixa fissura que no el xapem, millor xapar el de l'esquerra. Després ja no trobarem cap més assegurança, és una escalada fàcil però delicada per la roca una mica trencada, assegurem el llarg amb un parell de friends. La reunió la trobem tornant a la fissura.

Quart llarg, 40 metres, 6a molt obligat (5 estrelles)

Mirem a dalt des de la R i ja veiem el que ens espera, un diedre perfecte que desploma a mesura que es va eixamplant. L'inici del llarg és fàcil en diedre en oposició protegit amb pitons. 

Arribem al tram desplomat, havia llegit a les ressenyes que trobaves 3 tacs de fusta i un pitó, nosaltres només vam trobar un tac i que no es pot servir perquè no té cordino. Així que em va tocar fer-ho pràcticament a pèl, només vaig poder posar el friend #4, i cap amunt en bavaresa tens molt bon peu dret a la placa de la dreta, però és una escalada sense descans, que continua amb 7 metres més de V+ amb la fissura tan ampla que no pots protegir res, no sé quants metres porto ja sense protegir, per fi arriba a un foradet en el qual puc ficar un pont de roca, salvat. Uff, quin tram. 

Després quedem uns metres més fàcils protegits amb pitons, compte de no anar a la dreta, a mi se'n va anar tot un bloc sencer de la mà dreta, i de miracle no vaig volar.

Cinquè llarg, 40 metres, V+

L'últim llarg de diedre amb roca no tan bona. Anar protegint i escalant per la fissura, en teoria hauria de trobar un pitó i dos tacs de fusta, nosaltres només trobem un tac de fusta sense cordino. Es pot protegir bé amb els friends grans, quina feina amb fet els amics. Continuem una mica a la dreta, més fàcil però amb roca a controlar fins a l'R que es fa amb un arbre, trobem un cordino i un malló.

Es pot continuar fins al cim en un altre llarg de 15 metres i III grau. Però nosaltres ja tenim prou, hem trigat 6 hores i ja són les 16:20.

Desgrimpem per la cara sud per una canal fins a arribar a les marques blaves, que primer en pujada cap a la nostra dreta anem resseguint i ens porta fins al coll de les Agulles, des d'aquest punt una horeta empalmant el camí de pujada, i ja hi som de nou, a Can Maçana.